Del divendres dia 25 al diumenge 27 de març 2022, s’ha celebrat, al Monestir de Les Avellanes, seu d’ACIM a les Terres de Ponent, la Jornada ACIM Ponent amb el focus en “La mecànica i la mística del bon dormir”. Hi han assistit 18 persones, amb Fidel Delgado com a conductor del grup, en el marc del tot adient del Monestir i els seus voltants. Les instal·lacions del Monestir han permès tenir un espai recollit i propi, la Sala Champagnac, i hem gaudit de les millores en la qualitat de la restauració i l’atenció als hostatjats. Adjuntem els texts d’arribada llegits el divendres al vespre i el brindis irlandès de cloenda, i també algunes fotografies.
Presentació Jornada ACIM Terres de Ponent 2022
Bona vesprada a totes i a tots! Què bé, aquest poder-nos retrobar presencialment, després de dos anys de neguit i, encara, amb una incertesa que sembla no voler-nos deixar massa tranquils. La infoxicació sobre la guerra a Ucraïna ens aclapara, i ens amaga les altres invisibil·litzades guerres i migracions, especialment a l’Àfrica i l’Àsia que en cap moment s’han aturat.
Estar ara i aquí en aquest racó meravella del Monestir de Les Avellanes, en aquest cap de setmana primaveral, de ben segur ens permetrà buidar-nos una mica de les preocupacions i maldecaps i ens permetrà, també, tornar a afinar el nostre tremp i la nostra disponibilitat com a professionals de l’ajuda, com a persones al servei de les persones. I m’ha agradat recuperar les ratlles que vaig escriure per presentar la darrera Jornada, i així reprendre el fil amb els escrits suggerents que llavors llegíem:
El llaüt de Buda
El Buda va esbossar un somriure i el va mirar compassivament. Després va preguntar:
– Sona, tinc entès que a casa teva eres molt sagaç tocant el llaüt, no és cert?
– Sens dubte, venerable Senyor. Sóc molt hàbil fent sonar el llaüt.
– Et vull preguntar una cosa, Sona, va dir el Buda. Sonen bé, les cordes del teu llaüt quan les tenses massa?
– En absolut, Senyor, va respondre Sona. En aquest cas, els tons són molt alts.
– I si deixes les cordes massa fluixes? Sonen bé?
– Tampoc, Senyor, perquè en aquest cas els tons són massa baixos.
– Aleshores, Sona, et pregunto: quan les cordes del teu llaüt no estan massa tenses ni massa soltes, sonen bé? És a dir, quan estan a la seva justa i precisa tensió, els sons són adequats?
– Per descomptat, Senyor, va afirmar sense dubtar Sona
– Doncs així – va explicar el Buda – un excés de zel extenua la teva ment i irrita més els pensaments; de la mateixa manera que un manca de zel condueix a la indolència i a la mandra. O sigui, les dues actituds són equivocades. Controlant els teus sentits, t’has d’aplicar amb zel serè i esforç equànime.
I aquesta petita narració ens porta de seguida, al cap, la poesia de Màrius Torres
Que sigui la meva ànima la corda d’un llaüt
Que sigui la meva ànima la corda d’un llaüt
per sempre igual i tensa
i que el destí no em pugui arrencar, decebut,
sinó una sola nota, invariable, immensa.
Una nota molt greu i molt constant. Vençut
no sigui mai el clau que tiba i que defensa
la viva pulcritud
de la vibració d’una corda ben tensa.
Soc tan sovint com una corda fluixa i vençuda
que vibra malament!
Amb un ritme feixuc, engavanyat i lent,
àtona, corrompuda,
corda desafinada, la meva ànima ment.
Quants cops l’hauria volgut muda
per no sentir la música falsa del seu accent!
Senyor, ¿Tu no voldries
reblar les torques dels meus extrems afeblits
perquè mai no s’afluixin les meves melodies?
Jo vull ésser constant en els plors i en els crits,
i cantar sempre igual, ignorant les follies,
els dalers, els neguits,
el corb que sobrevola l’estepa dels meus dies…
Jo vull ésser com tu, o corda que diries
que sempre et polsen uns mateixos dits.
La pròpia cancó
“Hi ha una tribu d’Àfrica… On la data de naixement no és la del dia del part, ni tan sols la del moment de la concepció, sinó el dia just en què els infants foren “pensats” per la seva mare.
Quan una dona decideix tenir un fill, s’asseu sola sota un arbre i es concentra fins que escolta la cançó del nen que vol nàixer. Quan l’ha escoltat, ensenya aquesta cançó a l’home que serà el pare. I quan fan l’amor amb la intenció de concebre’l, en algun moment canten aquesta tonada, com una manera de convidar-lo a venir. Quan la mare està embarassada ensenya també la cançó a la gent del lloc, perquè, quan neixi la criatura, les velles i els qui estiguin al seu costat, la cantin com a benvinguda.
A mesura que el nadó va creixent, quan es fa mal o quan fa una bona obra, en un acte d’homenatge, la tribu entona la seva cançó. Hi ha una altra ocasió en què la tribu canta al nen. Si en algun moment de la seva vida aquest comet un crim o un acte socialment reprovable, se’l crida al centre del poblat i la comunitat el rodeja. Aleshores, tots interpreten la seva cançó. La tribu sap que la forma de corregir un comportament antisocial no és amb el càstig, sinó amb l’amor i la recuperació de la identitat. Quan un mateix reconeix la seva cançó no desitja ni necessita fer res que pugui fer mal als altres. I serà així durant tota la seva vida.
Quan contrauen matrimoni es canten les cançons dels dos nuvis al mateix temps. I, finalment, quan aquesta persona està morint, tots al poblat coregen la seva cançó, ja per darrer cop.
Pots no haver nascut en una tribu africana que et recordi la teva cançó en cadascuna de les transicions de la teva història, però la vida sempre et fa notar quan estàs en la teva pròpia sintonia i quan no ho estàs. Només segueix cantant i trobaràs el camí de casa…”
Moltes gràcies, Fidel, per la teva companyia des de ja fa un llarg tros a la nostra recerca i trobada del propi camí, de la pròpia cançó, des de la primavera del 1999. Moltes gràcies per la teva perenne fidelitat. I gràcies també a tu, Patrícia, per saber posar la música més idònia en els moments precisos d’aquest cap de setmana tan nostre. I és clar, moltes gràcies a vosaltres, companyes i companys, per fer possible amb la vostra inscripció a la Jornada, aquest ara i aquí que vivim i gaudim.Comiat – Brindis irlandès (anònim)
“… que tingueu sempre
paraules càlides als vespres freds,
la lluna plena gran en la nit fosca
i el camí de baixada fins a casa”.
